CONTES DEL MÓN

EL BOSC MÀGIC (Conte serbo-croat)


H
H
i havia una vegada un bosc màgic. La seva llegenda explica que quan en aquell bosc entri una persona que estimi més la seva misèria que tota la felicitat d'aquest món, el bosc perdrà la seva màgia i passarà a ser un bosc normal.

Molt a prop d'aquest bosc vivien una àvia i el seu fill gran. Vivien tots dos en una casa petita i mai no entraven al bosc màgic. Tot continuava igual, amb felicitat i tranquil·litat fins que un dia necessitaven llenya per a fer foc i van haver d'anar a l'altra banda de la muntanya a cercar-la.
El fill era una mica mandrós i curt de gambals, i va pensar:
- Per què he d'anar a l'altra banda de la muntanya per agafar la llenya, tenint el bosc aquí a prop ?
La seva mare li prohibia d'anar al bosc i sempre li deia que si hi anava li passaria una cosa molt dolenta. Però el fill hi va anar i va portar la llenya. També ho va fer al dia següent sense dir-li res a la mare. Al tercer dia, quan va anar al bosc, es va asseure en un tronc per descansar i, en aquell moment, de sota el tronc, va sortir una serp que es va convertir en una dona meravellosa de cabells rossos i llargs, vestida amb un vestit blanc i preciós. Però era una serp i li va quedar llengua de serp.
El noi, fascinat de la seva bellesa, s'enamorà d'ella i decidí demanar-li que anés a viure amb ell a casa seva.
Mentrestant, per casa l'àvia, va passar una noia que venia llenya. La noia anava molt mal vestida, fora feia molt fred, l'àvia la va fer entrar per donar-li una jaqueta del seu fill, que ja li havia quedat petita perquè entrés en calor davant del foc. Al cap d'una estona, la noia es va aixecar, li va agrair molt que l'ajudés i li va regalar una mica de llenya per al foc.
En aquells moments va tornar el fill amb la dona-serp. El noi va explicar a la seva mare que l'havia trobat pel camí i no tenia ningú al món i havia pensat que podria viure amb ells.
Al cap d'uns quants dies l'àvia va notar que la dona tenia la llengua d'una serp i decidí parlar amb el seu fill. Però ell, cada cop més i més enamorat de la dona-serp, no feia cas a ningú. Quan la mare va dir que volia que la dona-serp marxés de casa seva, el fill li va dir que estimava aquella noia i que n'estava tan enamorat s'hi volia casar.
El noi, malgrat tots els consells que li va donar la seva mare, es va casar amb la bonica noia. La dona-serp va notar que l'àvia s'havia adonat de qui era ella i, per evitar tot el que podia passar, va començar a plorar davant del seu marit i dir-li que la seva mare no l'estimava. Tant i tant va insistir que finalment el fill va decidir fer fora de casa la seva mare.
L'àvia, tot i haver dedicat tota la vida al seu fill, es trobava a la intempèrie. Feia un fred que pelava i nevava tant que, mentre caminava, la neu li arribava fins als genolls.
Tot i amb això l'àvia va continuar estimant-lo ja que sabia que la culpa era d'aquella dona-serp.
L'àvia, a més a més, tenia molta fam i tenia els peus congelats. Estava molt cansada i finalment va caure a terra. Llavors recordà la llenya que li havia regalat aquella noia i decidí encendre-la per escalfar-se. Era molt vella i sabia que no podria sobreviure gaires dies més d'aquella manera. En encendre el foc, de dins els troncs sortiren un follets amb uns barrets punxeguts de color vermell com el foc. Els nans començaren a ballar, a saltar, a cantar i cridar, la qual cosa la va fer alegrar i agafar forces. Els follets es van posar al seu voltant i li van començar a parlar:
- El teu fill, àvia, va fer despertar els esperits del bosc màgic. Ara, aquests estan molt enfadats, per això el rei del bosc vol parlar amb tu.
En aquell moment va aparèixer un cérvol, amb què l'àvia va viatjar a l'interior del bosc màgic, acompanyada dels follets que muntaven uns esquirols que els feien de cavalls. Allí no hi feia tan fred i no hi havia gens de neu. Els arbres semblaven vius, la terra tenia uns colors diferents, els animals eren estranys i, fins i tot, alguns parlaven entre si. En aquell moment aparegué una cadira impressionant de color negre. Aquesta era en un espai fosc i no es podia veure qui hi havia assegut. Llavors es va sentir una veu humana que va dir:
- Ja saps que el teu fill va despertar els esperits del bosc. Ara ja té el seu càstig. Tu podràs tornar al teu poble, en el temps de la teva joventut.
En aquell precís moment va aparèixer el seu poble, on la gent era molt feliç perquè feia molt sol i molt bon temps i tenien de tot allò que necessitaven.
- Entra a l'interior del teu poble. Quan hi hagis entrat, et faràs jove i et trobaràs amb tota la teva família -digué el rei del bosc.
L'àvia es va posar a córrer cap a l'interior del poble i just en el moment d'entrar es va girar i va veure el seu fill. Ella va preguntar al rei:
- Què li passarà al meu fill?
- Quan passis aquesta porta oblidaràs que mai hagi existit. No te'n recordaràs de res. Però no et preocupis per ell. Ell ja rebrà el seu càstig.
En aquell moment l'àvia dubtà sobre què havia de fer. Finalment va decidir no deixar el seu fill i va dir:
- Malgrat tot el que ha fet, jo no el puc abandonar.
Llavors, un vent huracanat ho va fer desaparèixer tot: els follets, la cadira, el rei, el poble, els animals... i la dona-serp es convertí en serp de debò.
L'àvia va ser la persona que estimava més la seva misèria que tota la felicitat del món. I la màgia del bosc va desaparèixer. El fill i l'àvia van quedar sols. Ell plorava tot demanant-li perdó. A partir d'aquell moment van viure contents la resta de la seva vida.



ELS QUATRE DRACS
Han-wei Liu (Zhejian, Xina)

F
F
a molt i molt, al principi dels temps, no hi havia rius ni llacs sobre la terra; només el mar de l'Est, on vivien quatre dracs: el drac llarg, el drac groc, el drac negre i el drac perlí.

Un dia els quatre dracs van volar des del mar fins al cel, van perseguir els núvols i s'hi van endinsar. De sobte, el drac perlí va rugir i va assenyalar cap a la terra. Els altres tres dracs es van aplegar al seu costat i van mirar entre els núvols en la direcció que el drac perlí assenyalava.

Van veure molta gent fent ofrenes extraordinàries i cremant bastons d'encens. Una vella, agenollada damunt la terra pelada amb un nen prim als braços, cridava: "Déu dels cels, per favor, envia'ns pluja perquè puguin viure els nostres fills".

Els dracs van veure que els camps d'arròs eren secs i els conreus s'havien fets malbé, i que els arbres sense fulles semblaven esquelets. Era evident que no havien tingut pluja durant molt de temps.

- Que prima i feble està la gent -va dir el drac groc-. Si no plou aviat, moriran.

Els altres dracs van fer que sí amb el cap.

- Vinga, anem a demanar a l'emperador Jade que plogui -va suggerir el drac llarg, i es van enlairar des dels núvols i van volar cap a l'allunyat palau celestial de l'emperador Jade.

Al totpoderós emperador Jade no li va agradar gaire l'arribada poc cerimoniosa dels dracs.

- Com goseu interrompre la meva feina tan important de fer-me càrrec del cel i de la terra i de tota la resta? Torneu al mar i comporteu-vos!

- Però majestat, els conreus s'estan assecant i la gent s'està morint de gana! -va dir el drac llarg-. Per favor, envieu-hi pluja de seguida!

L'emperador Jade volia tornar al seu somieig, de manera que va fer veure que s'hi avenia.

- Ah, d'acord! -va dir-. Ara torneu-vos-en, que ja hi enviaré pluja demà.

- Gràcies, majestat -van dir a l'uníson els quatre dracs, i van tornar volant, feliços, cap a la terra. L'emperador Jade va fer un senyal a un miler de fades celestials perquè cantessin la seva tonada preferida, va badallar i es va quedar adormit.

Van passar deu dies i no va caure ni una gota de pluja. La gent estava cada cop més i més afamada. Menjaven l'herba mústia, rossegaven les branques nues dels arbres, xuclaven pedres i mastegaven l'argila seca.

Els quatre dracs es van adonar que l'emperador Jade només pensava en el propi plaer i que no es preocupava gens de la gent. Aleshores, després de mirar llargament el vast mar de l'Est, el drac llarg va tenir una idea.

- El mar, que no és ple d'aigua? Hem d'absorbir-la tota i escopir-la cap al cel. Caurà com pluja i salvarà els conreus i les gents.

Els altres dracs van convenir que havien de provar de fer alguna cosa, i aquesta idea era l'única que tenien.

Van sobrevolar el mar i van xuclar aigua amb la boca. Després es van tornar a enlairar sobre els núvols i van escopir l'aigua pertot arreu. Van volar amunt i avall moltes vegades, xuclant i escopint, xuclant i escopint, fins que l'aigua del mar va caure en forma de pluja.

- Plou! Plou a bots i barrals! -cridava amb alegria la gent, i els nens saltaven els bassals. Van brollar rierols, després van córrer sobre els camps d'arròs fets malbé, i rebrots verds van alçar el cap enlaire mirant la pluja que queia.

L'emperador Jade estava furiós i va ordenar als seus generals celestials que capturessin els quatre dracs.

- Com goseu fer ploure sense el meu permís? -va bramar quan van portar-li els dracs al davant-. Es l'última vegada que em desobeïu!

Va manar al déu Muntanya que li portés quatre muntanyes per posar-les sobre els dracs, de manera que no poguessin fugir mai més. El déu Muntanya va fer que quatre muntanyes llunyanes travessessin l'aire volant i aterressin sobre els quatre dracs.

Així doncs, els dracs van haver de quedar-se allà, amb les muntanyes al damunt per sempre més.
Tanmateix, no se'n penedien i estaven més decidits que mai a ajudar sempre la gent d'aquell lloc. Es van convertir en rius, fluint des de les muntanyes, travessant la terra ara fèrtil i morint al mar.
I així es van formar els quatre grans rius de la Xina: el Heilongjian (el drac negre) al nord, llunyà i fred; el Huang He (el drac groc) al centre; el Changjiang (Iang-Tsé o riu llarg) al sud remot i el Xi Jiang (perlí) al sud, llunyà i tropical.







L'INDI QUE NO COMPLIA LA SEVA PARAULA
Eric Phillips (indis oglales, EEUU)




A
A
l començament del món, quan encara no hi havia gaire gent, el Gran Esperit podia acostar-se a cada indi i donar-li allò que necessitava. Però quan sobre la terra ja hi havia molta gent i no podia escoltar-los a tots, va col·locar a la terra dels oglales una roca en forma d'home i els va dir:
- Hi ha indis per tota la terra, així és que jo he de viatjar per tot el món. Si algú de vosaltres necessita ajuda que vingui aquí i li demani a la roca. Aquesta roca té el poder de comunicar-se amb mi.
Llavors, els oglales es van acostumar a parlar amb aquella roca i quan escassejaven els bisons o hi havia molta sequera, li demanaven ajuda i la roca resolia els seus problemes.
Hi havia un indi anomenat Ratlla Trencada a qui no li agradava caçar i vivia molt pobrament. Un dia que no tenia res per a menjar es va acostar a la roca i li va demanar:
- Sé que ets tan poderosa com el Gran Esperit, ja veus que sóc pobre i desgraciat. Em podries ajudar?
La roca va contestar:
- Des què et conec no t'he vist caçar mai.
- És que tinc un arc molt dolent, la meva llança no té punxa i he perdut la meva destral -va contestar Ratlla Trencada-. I a més, les meves cames són dèbils i no puc córrer darrere els cérvols.
- I per què no vas a pescar? -va demanar la roca.
- La darrera vegada que vaig atrapar un peix se'm va escapar i s'endugué l'arpó. Un gos s'ha menjat els meus hams d'os i les formigues s'han instal·lat a les meves xarxes.
- Què vols, doncs? - va dir la roca.
- Voldria un cérvol, petitet, petitet. A canvi jo et taparia amb la meva manta de pell de bisó. A l'hivern les nits refresquen i deus tenir fred.
La roca li va dir que es guardés la manta, que ell miraria de concedir-li el seu desig.
- No, no, jo vull regalar-te-la -va dir Ratlla Trencada-. És segur que tu la necessites més que jo.
L'indi va tapar la roca amb la seva manta plena de forats i va marxar.
Quan l'indi tornava cap a la seva tenda va ensopegar amb un cervató mort. El va agafar, li va treure la pell i el va posar al foc a coure.
Mentre el cérvol es torrava al foc, va començar a fer molt fred i Ratlla Trencada va pensar: "Per què li hauré donat la meva manta a una roca? Em sembla que he fet una estupidesa. Una roca tapada i jo passant fred!".
Deixant el cérvol torrant-se al foc, l'indi va anar fins a la roca i li va agafar la manta i se la va posar sobre les espatlles. Va marxar cap al seu tipi, va menjar part del cervató i se n'anà a dormir.
Al cap d'uns quants dies va tornar a tenir gana i va pensar: "Tornaré a la roca i li demanaré que em doni menjar."
- Tinc gana, molta gana. Podries donar-me una mica de carn? -va dir l'indi.
La roca li va respondre:
- Què has fet amb el cervató que et vaig donar?
- Era un animalet molt petit i m'ha durat molt poc temps?
- Encara no has arreglat els teus atuells de cacera? -va dir la roca.
- La corda del meu arc s'ha espatllat. Necessito pell de bisó per fer-me'n una. Si em proporciones un bisó tindràs el meu agraïment.
La roca semblava dubtar i l'indi li va dir:
- Agafa la meva manta. Aviat plourà i amb ella estaràs coberta.
L'indi tornà cap a la seva tenda i en arribar es va ensopegar amb un bisó. Ratlla Trencada va arrencar la pell al bisó, la va posar a assecar i a continuació va posar la carn a coure. Però l'indi havia agafat molt poca llenya i el foc no era suficient per coure un animal tan gros.
Al cap de poca estona va començar a ploure i a fer un temps molt fred. Calat fins al moll de l'os l'indi va dir:
- Que estúpid que he estat en donar la meva manta a la roca. La roca pot aguantar el mal temps sense cap perill, mentre jo puc morir de fred!
Amb aquest pensament, l'indi va anar cap a la roca i li prendre la manta. Després va emprendre el camí de tornada amb la manta a les espatlles. En arribar al seu tipi va veure que el bisó havia desaparegut, al foc només hi quedava una mica de llenya i a l'ambient una agradable oloreta de bisó cuit.
Ratlla Trencada va comprendre que la roca l'havia castigat per no haver complert la seva paraula.
L'indi va tornar davant de la roca i va demanar i demanar que l'ajudés. La roca no va fer-li cas i no va fer aparèixer més menjar. Llavors Ratlla Trencada va aprimar-se molt.
Des d'aquell dia, Ratlla Trencada i els indis oglales han après que per merèixer els favors del Gran Esperit, cal guanyar-se'ls amb l'esforç personal i sinó és millor no demanar res i, que, si per casualitat els regala alguna cosa, li ho agraeixen.



YOSAKU I L'OCELL MÀGIC
Tsuyoki Yama ( Japó)





F
F
a molts anys hi havia un noi molt pobre, que vivia en una caseta al mig d'un bosc. Aquest noi s'anomenava Yosaku. En Yosaku es guanyava la vida recollint llenya a la muntanya per després vendre-la a la ciutat.
Un dia que nevava i feia molt fred, Yosaku va anar a vendre la llenya. Dels diners de la venda es comprà menjar. Pel camí de tornada sentí uns sorolls estranys. S'hi acostà i va veure un ocell en una trampa.
- Pobre ocell -va dir Yosaku-. Ara t'ajudaré.
El deslligà de la trampa. L'ocell va marxar volant, content, fent vols d'alegria pel cel i donant-li les gràcies a Yosaku.
Yosaku, que tenia molta gana i molt fred, se'n va anar cap a casa seva. Mentre encenia la llar de foc, van trucar a la porta.
-Qui deu ser ? -es preguntà Yosaku.

Quina sorpresa! Quan obrí la porta es trobà una noia preciosa, que tenia molt de fred. Yosaku, que era bo, li va dir:
-Passa i escalfa't.
Yosaku va preguntar a la noia on anava, i ella li va dir que anava a visitar un familiar que vivia a prop d'aquell camí.

-És de nit- va dir Yosaku.
I ella li va demanar per quedar-se a dormir aquella nit ja que era molt freda.
- Sí, m'agradaria, però sóc pobre, i no tinc llit, tampoc gaire menjar.
- No em cal, gràcies.
- Doncs bé, pots quedar-te - va dir Yosaku.
Durant la nit la noia va fer tota la feina de la casa.
Quan Yosaku, al matí, es va despertar i va veure tot tan net i ordenat es va posar molt content.
Va continuar nevant un dia i un altre.
I ella li va preguntar:
- Puc quedar-me fins que acabi de nevar?
- És clar que sí -va dir Yosaku.
Passaven els dies i no parava de nevar.
Yosaku i la noia es van enamorar i un dia ella li va dir a Yosaku:
- Què et vols casar amb mi? I així sempre estarem junts.
- Sí -va contestar Yosaku.
- A partir d'avui em pots dir Otsuru -va dir la noia.
Després de casar-se ella va treballar molt i ajudà molt al seu marit. Yosaku era molt i molt feliç.
Un dia, quan Yosaku sortí per vendre la llenya, Otsuru li demanà que comprés fils. Otsuru preparà mentrestant el teler per teixir. Quan van tenir els fils, Otsuru va demanar a Yosaku que no entrés a l'habitació mentre ella estigués teixint la roba.
Otsuru va passar tres dies teixint sense sortir de l'habitació i no menjava ni dormia. Quan va acabar de teixir va sortir de l'habitació i immediatament li ensenyà el teixit AYANISHIKI a Yosaku. Yosaku quedà meravellat:
- Quina roba més bonica!
- Podries vendre el teixit a la ciutat i així podries treure molts diners -va dir-li Otsuru.
Yosaku quan anava a la ciutat anava dient als senyors rics si volien AYANISHIKI.
Però el rei, mentre passava pel mercat, va veure aquell teixit d' AYANISHIKI tan bonic i el va voler comprar. Llavors li va donar molts diners a Yosaku per aquell teixit tan i tan bonic.
Yosaku tornà a casa molt content i li va donar les gràcies a la seva esposa Otsuru. I li va dir que el rei volia més AYANISHIKI.
- Ja en faré més -va contestar Otsuru.
Aquesta vegada també trigà quatre dies per fer-la sense ni menjar ni dormir. Estava molt dèbil, quan va sortir de l'habitació.
Ella va dir:
- He acabat de fer-lo però és l'última vegada que ho faig.
-Sí, sí -va dir Yosaku- si tu et posessis malalta, jo patiria molt.
Yosaku va portar al rei el AYANISHIKI i aquesta vegada també li va donar molts diners.
- Però per fer el quimono de la princesa -li va dir el rei- necessitaré més teixit.
Yosaku li va dir que ja no se'n podia fer més, que era impossible; però davant l'amenaça del rei que, si no ho feia, el degollaria, Yosaku va haver de cedir a la força.
Yosaku li va dir a Otsuru que hauria de teixir per última vegada un altre AYANISHIKI. Otsuru va dir que ja ho faria i va començar a teixir a la seva habitació com les altres vegades.
-Estic molt preocupat, triga molt a sortir de l'habitació; cada vegada s'aprima més.
Com que ell estava tan trist, volia mirar com es trobava Otsuru.
Ja no tenia paciència. Va trencar el compromís i va mirar dins de l'habitació.
Oh! Un ocell! Un ocell estava teixint amb les seves plomes. Llavors l'ocell es va girar i va veure Yosaku i es transformà en Otsuru.
-Al final m'has descobert el secret. Jo sóc l'ocell que un dia vas ajudar. He vingut per tornar-te el favor, però he de marxar perquè ja saps el meu secret!! -Otsuru li va dir.
-Perdona'm! No marxis! -li va dir Yosaku.
Però ella es va transformar en ocell una altra vegada i se'n va anar.
Yosaku va cridar plorant:
- Espera'm si et plau, torna aquí!
L'ocell es va enlairar fent uns sons de tristesa.

Fi
Fi